Festivern

12528662_10205309088703277_869557072_o

Terra. Fred. Calor. Suor. Un matalaf on no cabíem bé. Llum d’un xicotet fanal. Crits. Riures. Música. Sol. Fogueres. Primera fila. Cantar a ple pulmó. Ampolles de vidre buidant-se. Noves cares. Noves veus. Nous riures. Menjars a corre-cuita. Viatges al supermercat. Dutxes comunitàries. Bromes. Nits curtes. Última fila. Cançons teues. Cançons meues. Cançons nostres. Fotos. Vídeos. Samarretes. Mirades. Besos. Abraçades. Caminars titubejants. Olor de llenya. Polseres. Il·lusió. Ganes de viure. Ganes de riure. Ganes de cantar. Ganes de canviar el món. Dotze grans de raïm. Nou any. Expectatives. Oblidar. Emprendre. I, sobretot, tu. Al meu costat. Per fer-ho inoblidable. Bevent al meu costat. Rient al meu costat. Ballant al meu costat. Cantant al meu costat. Estant al meu costat.

Anuncis
Publicat dins de Records | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Jo, a París, veig a Hemingway, a Voltaire i a Maria Antonietta

 

IMG_4511

El viatge dels meus somnis. La ciutat de l’amor. La ciutat dels bohemis. Tantes vegades vista a través de la xicoteta i la gran pantalla. No em podia creure que finalment estiguera allà.

Continua llegint

Publicat dins de Escrits, Records, Viatges | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Ell.

IMG_4841

Aquelles dues nits van capgirar la seua vida. Ella ja havia deixat de buscar el seu príncep blau. Ja no buscava les fantasies que abans li omplien la ment. Ja havia abandonat la idea d’algú que a la nit no li donara l’esquena. Era jove però no creia, ja, en l’amor. I llavors va aparèixer ell. Un país estranger. Un viatge per descobrir i retrobar. Una mirada tímida. Unes mans entrellaçades. Un bes a la llum d’un bar. Una nit en un llit estret. Paraules dolces en idiomes estrangers. Carícies per tot el cos. No dormir per aprofitar el temps. Plaer i riures. L’endemà un missatge al Facebook. Un et trobe a faltar. Un vegem-nos abans d’anar-te’n. Timidesa retornada. Besos a l’esquena, a la galta, al nas i als llavis. Un prinzipessa repetit mil vegades. Somriures embadalits. Mirades perdudes. Blaus oceànics i marrons de tardor. Un adéu. Un avió. Uns records. Un saber que està massa lluny. Unes llàgrimes per l’esperança retrobada.

Publicat dins de Escrits | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Records de l’illa amb la muntanya reial

IMG_4024

Mentre ordene l’habitació vaig trobant objectes convertits en records. Un parell de bitllets, un pamflet que em fa pensar en els primers dies, un regal de nadal, el peluix que em vaig comprar, una història de color groc… A poc a poc, aquests objectes em transporten a aquest any que ja ha passat. Aquests nou mesos que pareixien infinits i inacabables. Em transporten a la primera setmana en aquell país a l’altra banda de l’Atlàntic, pensant en com m’ho faria per a sobreviure però emocionada pel que anava a ser l’aventura més gran de la meua vida.

Continua llegint

Publicat dins de Escrits, Persones, Records | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Frustració

6e669-lightning2

Sabeu eixes situacions en què et sents la persona més inútil del món? Quan tens la sensació que no saps fer res? Quan pareix que tota la mala sort orbita al teu voltant? Quan preguntes i preguntes i preguntes i mai ningú no sap res i t’envien ara ací ara allà i acaba el dia i estàs cansat i penses que has fet molt però no has avançat gens? Quan pareix que ningú no es pose d’acord i no s’adonen que estàs a punt d’explotar? Sabeu eixa frustració quan vols fer alguna cosa però no pots? Quan fiques tot el teu empeny però no val per a res? Quan et diuen que firmes uns papers i altres però saps que no resolen res? Quan preguntes amb la millor intenció i et contesten de males maneres i com si fores estúpid? Quan veus que s’acaba el temps i ningú et contesta? Quan telefones buscant respostes i et donen llargues? Quan et passes hores i hores en aquelles sales que són totes iguals, amb la mateixa olor i gent vestida igual? I tota la desfilada de sentiments que tens? Frustració, ràbia, por, confusió, irritació i, el pitjor de tot: nervis. Sí, eixos nervis que pareix que no estiguen però quan et gites els sents a l’estómac. Els nervis que et fan donar voltes i voltes al llit. Els nervis provocats per la ignorància, pel no saber. Els nervis que intentes distreure però sempre tornen. Sí, és exactament això del que parle: la burocràcia.

Publicat dins de Sentiments | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Llibres i Roses

530109_3025983565148_1245969828_n

Fa una setmana, Txarango va publicar el seu segon disc “Som Riu” i, amb motiu d’aquesta gran notícia, deixe ací un relat que em va inspirar la seua cançó “amagada primavera”.

Llibres i Roses

Feia tard, com sempre. Havíem quedat a les quatre i mitja i ja eren les cinc. Jo m’estava asseguda a la font, ja m’havia cansat d’estar de peu. Era un dia de Sant Jordi calorós, però els arbres de la plaça ajudaven a refrescar l’ambient. Felip Neri sempre m’havia agradat, era una plaça tranquil·la i un bon lloc per a quedar amb algú: xicotet i cèntric. Jo duia aquell vestit que tant m’agradava: de tirants amb fons beix i flors de colors. Jo volia haver quedat de matí, quan els carrers encara no estaven molts plens de gent i es podia passejar per la Rambla amb tranquil·litat, però a ell no li venia bé. En aquell moment el vaig veure aparèixer. Anava vestit amb uns texans i una camiseta de màniga curta grisa. Venia amb el seu somriure típic i un ram de roses nugat amb una senyera. Es va disculpar per haver arribat tard; pel que es veia, hi havia hagut una averia al metro. Jo li vaig dir que no passava res però que seria millor que anàrem per feina. Em vaig encaminar cap a l’eixida de la plaça que donava al lateral de la catedral quan ell em va agarrar del braç i em va dir amb un fil de veu: “te’n vas de la ciutat, m’ho han dit”. Jo em vaig quedar parada sense saber què respondre, vaig abaixar el cap en un intent d’amagar les llàgrimes que m’omplien els ulls. No sabia com se n’havia pogut assabentar. No ho havia dit a ningú. Pensava que, si no ho deia en veu alta, no era veritat. Mon pare feia més d’un any que s’havia quedat a l’atur. Havia estudiat enginyeria civil i treballava en una empresa que havia fet fallida a causa de la crisi. El subsidi estava a punt d’acabar-se-li i no havia trobat cap feina. A més a més, ma mare era ama de casa, de manera que no hi havia cap sou a la família. Jo estudiava segon de batxiller i l’any següent havia d’entrar a la universitat, però amb els ingressos que teníem en aquells moments, pareixia impossible que m’ho poguera permetre. Feia uns quants mesos, el pare havia enviat una sol·licitud a una empresa alemanya que buscava enginyers espanyols per anar a treballar a Munic. Dos mesos després, li havien dit que l’acceptaven i que entraria a treballar en maig. De seguida, ell i la mare es van posar a organitzar-ho tot, incloent el meu trasllat d’institut. Jo no volia anar-me’n, a Alemanya, però què anava a fer-hi? “I si hui fem com si res?” vaig començar a dir, “sé que t’ho hauria d’haver dit abans, però no n’he sigut…” no vaig poder acabar la frase perquè ell em va interrompre amb un bes. “M’és igual, anem”, em contestà amb un somriure. Em va donar la mà i ens vam encaminar cap a la Rambla per veure les parades amb llibres i roses tan característiques de Sant Jordi.

Continua llegint

Publicat dins de Escrits | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Obrint Pas a l’auditori de Barcelona. Seguim, seguirem.

Obrint Pas a l'Auditori

Entrar a l’auditori, arribar a l’octava fila i veure, de ben prop, l’escenari —minimalista, micròfons, cadires, un arbre a l’esquerra i unes decoracions penjades del sostre que donaven l’efecte de núvols—. Les sensacions que vaig viure en aquells minuts previs van ser moltes i diverses: nervis pel concert, tristesa perquè era l’últim, alegria per tornar-los a veure, nostàlgia per la primera vegada que els vaig escoltar. No es van fer de pregar i van aparèixer a l’escenari a l’hora en punt. Els primers acords que van sonar van ser els de “Coratge” en versió acústica, com anava a ser tot aquell concert, un concert que tenia preparades moltes sorpreses. Era el primer dels últims espectacles de la gira Seguirem dels Obrint Pas. Un final de gira que vol posar punts suspensius a la seua carrera de vint anys. Una gira per a començar una separació indefinida.

Continua llegint

Publicat dins de Sentiments | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Sensacions

Els viatges que fem ens arriben a marcar de moltes maneres (tant bones com roïnes). Hi ha qui torna amb milers de fotos; d’altres, amb quilos de records; jo en torne amb sensacions, sensacions que de tant en tant revisc i em fan pensar en aquella anècdota divertida o aquella situació incòmoda . De l’últim viatge, me n’he portat moltes, de sensacions: el fred a la cara cada vegada   que eixíem al carrer; la pluja repicant al paraigües; la neu inesperada que s’acumulava sobre els cotxes italians; sabors que ens feien sentir com si estiguérem al setè cel; olor a terra mullada i a pastissos acabats de fer; vistes a uns paisatges d’un verd i un blau que no coneixíem; el cansament als peus, cames i braços al final del dia; les mans tan congelades que no les podíem ni moure; els nervis a l’aeroport; la il·lusió amb què ens despertàvem cada matí; els sons del metro —tan quotidians però tan diferents als d’ací—; la gent que passejava pel centre de la ciutat; els turistes fent cua per entrar a la catedral; els desdejunis en una cafeteria que ens va fer el viatge més fàcil; els músics del carrer alegrant les passejades; el clic de la càmera sonant a tothora; els carrers de vianants amb floristeries plenes de colors; un hostal que no inspirava confiança; el so dels nostres riures que convertien els contratemps en aventures i la companyia d’unes persones que van fer d’un simple viatge a Milà una de les millors experiències que mai he viscut amb milers d’anècdotes, històries, batalletes i aventures per explicar.

Il Duomo, Milano

Il Duomo, Milano

Publicat dins de Persones, Records, Viatges | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Bellesa

Ja ha passat molt de temps des que la vaig conèixer. La primera vegada que la vaig veure va ser el segon semestre de primer de carrera; anàvem a la mateixa classe però mai no m’hi havia fixat, en ella. Era amiga d’una amiga comú que ens va presentar. Vaig tardar en parlar amb ella de forma regular, de fet, no va ser fins a segon de carrera; fins aleshores, només parlàvem de forma esporàdica. Somreia molt i quasi sempre estava rient, és una persona que costa veure trista, almenys davant de la resta de gent. La veritat és que no m’havia paregut atractiva físicament, no era d’allò que se’n diu alta, tenia un nas més gran del que tocava —no enorme ni lleig, simplement, més gran—; i tenia les dents un poc amuntonades. Tampoc no tenia res que la fera d’allò que se’n diu especial: els ulls eren marrons, com el de moltes altres xiques, i els seus cabells no eren ni llargs ni curts i d’un color castany obscur. No hi havia res que m’atraguera de forma especial, però això va ser al principi, quan només en coneixia la superfície d’ella.

El temps passava i vaig començar a conèixer-la, era una persona realment intel·ligent, sempre tenia alguna curiositat a dir o algun nou descobriment per compartir. També era molt divertida, recorde com em reia amb ella, a classe no li faltaven comentaris enginyosos i li encantava explicar acudits d’aquests que són tan roïns que no pots parar de riure. Li agradava molt parlar, era el que més li agradava, però al mateix temps sabia escoltar. I així, a poc a poc, vaig descobrir que la seua bellesa no estava en una cara harmoniosa, en uns ulls exòtics o en una figura esvelta; la seua bellesa estava en l’entusiasme que posava a les coses, estava en el so del seu riure tan sincer, estava en la forma en què li brillaven els ulls quan parlava de les coses que li agradaven, en la forma en que li quedaven els cabells quan se’ls recollia, en l’aire d’abstracció que tenia quan estava immersa en una nova lectura o en totes les coses que em va ensenyar durant el temps que vam compartir. Vaig tardar en adonar-me del que sentia per ella i, quan ho vaig fer, ja va ser tard. Mai no li ho vaig poder confessar i ara ja fa temps que no sé res d’ella. Potser hauria estat l’amor de la meua vida, no ho sé. El que sí sé és que em va ensenyar una cosa molt important: a saber trobar on està la vertadera bellesa.

Imatge

relat inspirat en aquesta imatge

Publicat dins de Escrits | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Llàgrimes

Sempre he pensat que el millor moment per a plorar és quan estàs a la dutxa. L’aigua caient per tot i confonent-se amb les llàgrimes. No saber si és l’aigua salda que et cau dels ulls o l’aigua dolça que cau de l’aixeta. Pots plorar sense límits. Plorar tant, que fins i tot et fa mal el cap. Pots sanglotar sense por que se’t senta, el soroll de l’aigua caient mitiga el so de les tristeses. Pots estar-te sota l’aigua tant de temps com necessites, fins que el teu cos diga prou. I quan isques, no eres capaç de distingir si la humitat és de les llàgrimes o de l’aigua de la dutxa. I així ningú no sap el teu xicotet secret: que per dins estàs plena de tristesa.

tears_of_naturepreview

Publicat dins de Sentiments | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari